Segona Pràctica: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

Segona Pràctica: La Dessensibilització Sistemàtica

Professor: Ernest Luz

Pràctica realitzada amb la Paula Llorens i en Cristian Jiménez

Introducció:

Un cop triat el tema, en el nostre cas, la fòbia d’un nen de 7 anys cap als autobusos per culpa d’haver vist un accident d’autobús per la televisió, ens hem començat a plantejar 10 passos a seguir amb els companys de grup per tal d’aconseguir descondicionar la por del nen cap als autobusos, orientant-nos gràcies a la teoria de Marie Couer Jones de la Dessensibilització Sistemàtica, que explica principalment que les fòbies es poden desaprendre.

Per realitzar aquesta activitat hem pensat que seria bo reflexionar sobre els fets que han creat la fòbia del nen guiant-nos a través de la teoria de Watson, el qui explica que els continguts mentals al no poder-los veure ni palpar no es poden estudiar, fonamentant la seva teoria amb l’argument que la psicologia s’ha d’encarregar del comportament   que podem calcular, és a dir, què fa la persona observant la seva conducta. Inevitablement, hem hagut de parlar i discutir també sobre la teoria de Paulov, el qui parla d’un acondicionament clàssic on s’hi troben respostes incondicionades davant de determinats estímuls de forma natural, fins a arribar a la teoria del Condicionament Operant de Skinner, i finalment a la teoria duta a pràctica per nosaltres, la Dessensibilització Sistemàtica.

Part Pràctica: Fòbia als autobusos

Els 10 passos a seguir:

1.       Observació de fotografies d’autobusos perquè el nen es familiaritzi amb l’aparença tan interna com externa dels autobusos obtenint així un primer contacte visual a través de les fotografies

2.       Observació de documentals sobre autobusos perquè el nen pugui apreciar el funcionament dels autobusos, com són els trajectes que realitzen, quines comoditats ofereixen, etc. de manera que nen vegi agradable les estades amb els autobusos.

3.       Comprar un autobús de joguina amb l’objectiu que el nen vegi que pot controlar la situació ja que aquest cop, a més a més de tenir contacte visual amb l’autobús, el nen pot agafar i control l’autobús de tal manera que ell pot decidir que fer amb ell i divertir-se jugant amb ell.

4.       Observació directa d’autobusos escolars perquè vegi que gent de la seva generació utilitza els autobusos amb tota normalitat i que els hi aporta avantatges, com són els desplaçaments de l’escola a casa, gaudir de la companyia dels companys, etc.

5.       Observació d’un autobús de línia regular perquè en nen vegi quin trajecte fa, com funciona, com tot tipus de gent l’utilitza, la comoditat que suposa anar amb autobús, etc.

6.       Contacte directa amb els mecanismes de l’autobús perquè el nen es familiaritzi cada cop més amb el vehicle, com per exemple, veure quan l’autobús para per deixar baixar i pujar la gent, com frena davant dels semàfors, etc.

7.       Adaptació progressiva a l’interior de l’autobús, primer ensenyant-li com s’obre i es tenca la porta, després fer que s’acosti una mica cap a ella, posteriorment entrar i sortir de l’autobús, estar-se 10 segons dins de l’autobús i després sortir-ne, i així successivament fins que el nen es vagi en cor de seure’s a l’autobús i acomodar-se.

8.       Realitzar un viatge de poca durada en companyia d’un especialista i amb un conductor adaptat a les condicions que li mani l’especialista per tal que el nen vegi com circula el vehicle adaptant-se al moviment d’aquest fins al punt que el nen vagi perdent la por i es comenci a sentir còmode.

9.        Realitzar un trajecte una mica més llarg que l’anterior juntament amb la seva família amb l’objectiu de que aquesta li transmeti seguretat i naturalitat en tot moment.

10.   Realitzar un viatge amb els companys de classe per tal de que el nen vegi que anar amb autobús és un fet molt normal que la majoria dels seus amics utilitzen, veient així els avantatges que aquest comporta, com és el desplaçament de l’escola cap a casa cada dia, donant a veure que el vehicle és segur.

Conclusió

Gràcies a aquesta pràctica he pogut veure els diferents mètodes d’intervenció que trobem en el conductisme, com són les teories de Watson i Paulov, la de Skinner, i la teoria de Marie Couer Jones. Tots estan dins del mateix corrent però no totes les teories tenen el mateix sistema d’intervenció, com per exemple el Condicionament Operant de Skinner, on la seva teoria explica que segons la conseqüència que es doni davant d’un estímul, la resposta es donarà en més o menys freqüència, entrant així en el tema dels càstigs i els premis. Però en el nostre cas, la nostre pràctica s’ha basat en la teoria de Dessensibilització Sistemàtica de Marie Couer Jones, on intenta aconseguir descondicionar la por d’un individu davant d’un cert estímul. És una tècnica psicoterapèutica per combatre les fòbies de manera progressiva amb l’objectiu que el malestar, tan físic com psicològic, que li provoca la fòbia desaparegui de manera gradual fins el punt que el subjecte pugui dur una estil de vida completament normal.

Juntament amb els meus dos companys de grup, la Paula Llorens i en Cristian Jiménez, hem triat la primera opció, és a dir, la fòbia del nen cap als autobusos, a l’atzar tirant una moneda. Per sort, va tocar l’opció de l’autobús, perquè un cop ja plantejat el problema i havent realitzat els passos, reflexionant entorn del tema, trobo que pot ser més fàcil ajudar a una persona a fer desaparèixer una fòbia als autobusos que la fòbia cap a les abelles. Penso que pot ser menys dificultós i posar-me menys entrebancs perquè la fòbia del nen cap els autobusos és una fòbia provocada a nivell visual, és a dir, que no ha viscut l’experiència de tal manera que aquesta li hagi provocat un dany físic. En canvi, la nena amb la fòbia a les abelles ho ha viscut en primera persona provocant-li un dany físic, a diferència del nen que no ha sofert cap malestar físic. Reflexionant amb aquest tema i gràcies a això me’n he donat conte que existeixen diferents tipus de fòbies i que cadascú les viu d’una manera diferent, ja que en aquest cas, el nen no pateix ni percep la fòbia de la mateixa manera que la nena.

La conclusió que extrec d’aquesta pràctica és que els passos a seguir poden ser factibles i satisfactoris, però cal no oblidar la possibilitat que en algun pas la idea no funcioni, cosa que ha de derivar a una altre opció. La teràpia que fem servir és progressiva, fent que el pacient vagi guanyant confiança en ell mateix de manera gradual i prudent ja que es pot cometre un mínim error i tornar a la por inicial. Crec doncs que l’especialista a d’anar molt en compte i transmetre seguretat al pacient, fent que aquest es senti segur i vagi progressant. Aquest fet provoca que evidentment no podem enganyar al pacient perquè aquest perdria tota la confiança en el terapeuta, i conseqüentment, en ell mateix. Però això no vol dir que no podem utilitzar factors que ens ajudin a progressar com hem fet a la pràctica, com pot ser l’observació de fotos, i més en el nostre cas, on el subjecte té tan sols 7 anys, on fem servir eines del seu entorn i que li resulten agradables, com és una joguina, de manera que el nen associa l’objecte i la forma com quelcom agradable.

I per acabar, crec que la dessensibilització sistemàtica és una mètode afectiu, ja que si es du a terme de forma adequada pot ser un bon vehicle per acabar amb la fòbia de l’individu. Però cal recalcar i reconèixer, que per qualificar-la com a mètode afectiu i satisfactori, s’ha de dur a la pràctica i veure’n els resultats, ja que cada persona és un món i cadascú reacciona de diferent manera davant dels estímuls que se’ns presenten.