Novena pràctica: EL DIAGRAMA SISTÈMIC

Novena Pràctica: DIAGRAMA SISTÈMIC

Professor: Ernest Luz

Pràctica en parella: Lourdes Manresa i Núria Lleal

Introducció:

A la última classe que vàrem fer amb el professor Ernest vam parlar del diagrama sistèmic. Abans de començar a parlar d’aquesta concepte en qüestió, va fer un breu resum de la matèria treballada en la classe anterior, l’enfocament sistèmic.

Com bé va explicar el professor, l’enfocament sistèmic defineix la conducta humana com el resultat de les mútues influències entre les persones que es relacionen. No considera que la persona tingui el problema sinó que els problemes es troben entre les persones. Per tant, l’enfocament sistèmica descentralitza la patologia: la persona que té símptomes és l’indicador de que un sistema no funciona. Aquest model també explica que no es pot arribar a determinar la causa dels comportaments, dels trastorns. No cal conèixer les causes d’un determinat comportament per poder intervenir en aquell sistema.

Teràpia familiar estructural: EL DIAGRAMA SISTÈMIC creat per Salvador Minuchin

Salvador Minuchin juntament amb altres investigadors  a mitjans del segle passat van començar a considerar atendre a les persones des de l’enfocament sistèmic. Entre els seus companys destaquen Jay Haley, Murray Bowen, Carl Whitaker, etc. Tots ells i de forma intuïtiva desenvolupen idees d’intervenció a nivell sistèmic en grups.

Cap als anys 50 apareixen ens els Estats Units diversos terapeutes que comencen a treballar en grups.

Minuchin comenta que els grups tenen una estructura (conjunt d’individus que conforma un grup humà i les relacions que mantenen entre ells). Des d’aquest punt de vista no existirien les famílies desestructurades: Existeixen famílies amb estructura estàndard i de no estàndard.

No és cert que nens i nenes criats en famílies d’estructura estàndard funcionin “bé” i no presentin dificultats i que fills de famílies d’estructura no estàndard poden no presentar-ne. El benestar i el malestar no depèn de l’estructura, depèn de la qualitat de les relacions que s’estableixen amb les persones que formen part d’aquell sistema.

Un concepte important és el de “JERARQUIA”, i relacionat amb ell el de “PODER”. Aquests dos conceptes van vinculats amb el concepte de “RESPONSABILITAT”. Dins d’una família, una empresa, un grup humà, etc. Poden existir diversos graus de responsabilitat.

Segons  Minuchin en una família no se li pot atorgar el mateix grau de responsabilitat als pares que als fills. D’aquesta manera, tampoc el repartiment de poder ha de ser equitatiu (capacitat de prendre decisions). Si en les famílies o altres grups es capgira la gestació del poder o les jerarquies en aquell grup pot haver-hi individus que desenvolupin símptomes o indicadors de malestar.

Haley introdueix un element evolutiu a les famílies: Les famílies tenen una evolució natural i si es produeix algun encallament en l’evolució natural de la família llavors apareixen els símptomes.  Bowen parla d’un procés que en diu “individuació”: esdevenir una persona autònoma o tendir cap això.

Minuchin fa una distinció entre poder i autoritat. Aquests no són equivalents: El poder et ve donat, en canvi, l’autoritat és un element que l’has de guanyar. Els pares han de gestionar el poder de forma adequada a la vegada que s’han de guanyar l’autoritat. Si es tergiversa aquesta jerarquia apareixeran els estancaments.

Una altre idea important és la idea de Frontera, la qual fa referència a l’àmbit de presa de decisions. Hi ha decisions individuals i compartides en una família.

Hi ha tres tipus de fronteres:

1.       Frontera rígida: no hi ha comunicació.

2.       Frontera laxe: hi ha invasions de territori permanentment.

3.       Frontera flexible: hi ha comunicació fluïda.

Els genogrames són dibuixos gràfics que ens permeten plasmar l’estructura d’una família. Minuchin creu que és interessant saber l’estructura per així saber en quines relacions podem intervenir.

El DIAGRAMA SISTÈMIC és un altre tipus de gràfic amb uns codis que permeten plasmar i representar el funcionament d’una organització: COM FUNCIONA EL SISTEMA?

Pràctica:

GENOGRAMA

DIAGRAMA SISTÈMIC

Reflexió:

L’última pràctica realitzada amb el professor Ernest ha sigut la més interessant i la més enriquidora per a mi. M’explico, des de ben petita que vull ser psicòloga i sempre que penso en el meu futur em decanto més per la branca social de la psicologia. Trobo que és fonamental ajudar a la gent a solucionar els seus problemes parlant-ne i exposant totes les dificultats que es troben.

Estic molt contenta de conèixer i haver treballat els genogrames i els diagrames sistèmics ja que trobo que els dos són molt útils. El genograma és una molt bon eina per visualitzar ràpidament l’estructura del grup que estem treballant, però en canvi, el diagrama sistèmic va molt més enllà i s’encarrega de donar a conèixer com funciona el sistema, que al cap hi ha la fi, és el fet més important a saber.

El diagrama sistèmic és una molta bona eina per veure les relacions d’un sistema, però li veig molts mancances. Per explicar més bé les meves idees les plasmaré en un exemple: un sistema familiar. El diagrama sistèmic ens plasmarà si la relació entre un pare i un fill és bona o és dolenta, però una relació mai és tan simple com bona o dolenta. Amb aquest cas veig que el diagrama simplifica molt les coses. Trobo que una relació entre dos germans no es poden definir simplement dient si són bones o dolentes, si hi ha un conflicte o si hi ha una ruptura. Com he dit en moltes de les pràctiques anteriors, em repeteixo com l’all i torno a dir que cada persona és un món.

Reflexionat entorn d’aquest tema em dono conte d’una altre gran mancança d’aquest sistema. Posem un exemple: després de fer moltes sessions amb una família ens donem conte que el focus del problema es troba en un individu el concret, el qual amb la seva conducta desestabilitza tota la resta de la família. Ara bé, la mala conducta del fill és deguda a les seves amistats que són una mala influència per a ell. La pregunta és: per solucionar el problema familiar haurem d’intervenir també amb els amics del fill? Si és així, el genograma no acabaria mai ja que es convertiria en un cercle viciós ja que la mala conducta del fill en qüestió vindria donada per una persona, i la d’aquesta per una altre persona, i així tota l’estona.

En un diagrama que posi que hi ha un conflicte entre dos germans només et dona a conèixer que hi ha un problema en la relació d’aquests dos individus, però com saps com interioritza el problema cada persona? Per exemple, una de les dos persones que pateixen el conflicte pot veure el problema com alguna cosa efímera i que ja desapareixerà amb el temps i no donar-li cap tipus d’importància i, en canvi, l’altre persona pot veure el problema com un fet molt important per ella i repercutir-li a la seva vida provocant algun tipus de trastorn. També aquest problema pot repercutir a la resta de la família, provocant una possible posició de la resta de la família en contra d’algun dels dos implicats en el problema.

Així doncs, trobo que el diagrama sistèmica, juntament amb el genograma, és una simple eina per fer-se una idea del sistema que volem conèixer, però per tractar-lo i intentar solucionar els problemes d’aquest hem d’aprofundir en cada persona.

Tanmateix, estic molt d’acord amb el Minuchin quan exposa el seu posicionament davant de conceptes com la responsabilitat, el poder  i l’autoritat. En una estructura familiar sempre hi ha d’haver una jerarquia, on els diferents rols de la família tindran diferents graus de responsabilitat i d’autoritat. No se li pot atorgar les mateixes responsabilitats a un nen que a un pare, de la mateixa manera que tampoc se li pot atorgar més poder de decisió a un fill que a un pare. Quan els pares tenen fills petits les responsabilitats i l’autoritat serà sempre dels pares, però quan els nens esdevenen ja joves adults trobo que serà molt bo i enriquirà el vincle afectiu format en la família que les presa de decisions es posi en comú amb tota la família, disposant sempre la primera paraula els pares.  On crec que s’ha de donar molta importància és la distinció entre autoritat i el poder, on aquest ve donat, però l’autoritat s’ha de guanyar. Els pares han de saber guanyar-se l’autoritat dels fills, fet que si no es fa desencadenarà molts estancaments en la família i generarà molts conflictes.

Un fet que trobo essencial perquè un sistema funcioni i que Minuchin no esmenta és el respecta. Trobo fonamental que els fills tinguin respecta cap als pares, crec que si no n’hi ha és un problema molt important que s’ha de solucionar ràpidament perquè d’aquesta manera es trencaria la jerarquia familiar.

Definitivament, vull seguir aprofundint en aquest tema i saber més de Minuchin i les seves obres. Trobo que una família ben estructura i harmònica és una bona garantia de benestar psicològic, ja que aquesta et donarà les bases per desenvolupar uns valors per “moure’t” pel món en un futur.

Vuitena Pràctica: CAUSALITAT CIRCULAR

Vuitena Pràctica: Causalitat Circular

Professor: Ernest Luz

Pràctica grupal: Marta Gironella, Paula Llorens i Núria Lleal

Introducció

La vuitena pràctica duta a terme amb el professor Ernest va tractar sobre l’Enfocament Sistèmic.

Primerament, el professor ens va explicar sobre què tractava aquest concepte i la seva definició. L’ enfocament sistèmic és una teoria que prové d’altres disciplines que no són de la psicologia, són  la teoria general de sistemes i la cibernètica.

És un enfocament que trenca amb algunes de les idees bàsiques de perspectives anteriors, es diferencia d’enfocaments anteriors bàsics. Els enfocaments vists anteriorment es centren en un individu, el qual és el focus d’atenció. En l’enfocament sistèmic es centra en grups d’individus, en sistemes (conjunt de persones amb unes determinades relacions entre elles, hi ha experiències compartides, comparteixen lligams, vincles). Un aspecte fonamental que el diferencia de la resta és que considera que les persones no tenen ni són el problema, les dificultats que apareixen i que pot manifestar una persona en particular (trastorns) no són fruit d’un problema interior, sinó que aquesta dificultat és un indicador que les relacions dins d’un determinat sistema no són saludables. Milton Erickson, reconegut com la principal autoritat mundial en hipntoeràpia i psicoteràpia estratègia breu, fou una de les fonts d’inspiració de l’enfocament sistèmic.

Per exemple, en el conductisme radical la persona que tenia fòbia la tenia ella i se l’havia de tractar a ella, comportaments distorsionats que la persona té en individual, però en l’enfocament sistèmic no parlem d’individus, parlem de grup sempre. La persona no té el problema, el té el sistema, el que passa és que ha “d’explotar” per alguna banda i acaba “explotant” en les persones. Quan un sistema no acaba de funcionar es manifesta d’alguna manera en un individu.

Un altre element que diferencia aquest enfocament de la resta és el fet de que no considera que es puguin arribar a determinar les causes del comportament, no li interessa el per què de les coses perquè creu que la xarxa d’interrelacions entre el sistema és tan complexa que resulta en ocasions impossible determinar la causa del comportament de les persones. Per solucionar determinats esdeveniments no cal saber la causa.

Defensa un altre tipus de causalitat: LA CAUSALITAT CIRCULAR. Dins d’un sistema explica la formació i el manteniment de les dificultats dins del grup, no li interessa el “per què”, sinó el “COM”. Dedica temps a entendre com funciona el procés d’interaccions, quin tipus de relació té amb el seu entorn social. Creuen que pot haver desaparegut la causa, però això no vol dir que el comportament hagi desaparegut. Un clar exemple que explica aquest cas són els musulmans: actualment no mengen carn de porc perquè en l’antiguitat era font d’infeccions. Idea causalitat circular: Tot és causa i conseqüència. No cal conèixer les causes d’un determinat comportament per poder intervenir en aquell sistema.

Són les solucions que un intenta aplicar per solucionar el problema les que agreujaran o solucionaran el problema. En aquest cas, el psicòleg pot agreujar el problema o crear-ne de nous perquè entre dins del sistema convertint-se en un cercle viciós. Aquests efectes d’una intervenció s’anomena iatrogènia. Les intervencions del psicòleg no són mai innòcues ja que entra dins del sistema provocant efectes, tan positius com negatius, la intervenció o la no intervenció tenen efectes: tan important és el que fem que del que no fem. En definitiva, intervenen en les relaciones, NO en les persones.

Pràctica

La pràctica duta a terme amb la Marta Gironella i la Paula Llorens sobre l’Enfocament Sistemàtic tracta sobre reflexionar i plasmar dos tipus de relacions simètriques: la constructiva i la destructiva, i dos tipus de relacions complementàries: la constructiva i la destructiva.

En una relació simètrica diversos elements del sistema interactuen de forma semblant, i en una relació complementària diversos elements del sistema interactuen de forma diferent (rols diferents).

                                RELACIÓ SIMÈTRICA CONSTRUCTIVA

RELACIÓ SIMÈTRICA DESTRUCTIVA

RELACIÓ COMPLEMENTÀRIA CONSTRUCTIVA

RELACIÓ COMPLEMENTÀRIA DESTRUCTIVA

 

Reflexió:

És la primera vegada que sento parlar sobre l’enfocament sistèmic, i sincerament, trobo molt interessant aquesta teoria i trobo que pot ser factible en casos específics, però, com gairebé tot en aquesta vida, hi ha uns pros i uns contres.

Com he dit, trobo que és molt interessant i que pot ser un bon mètode per ajudar a les persones a superar les seves pròpies angoixes i problemes, però la base d’aquest mètode trobo que no és del tot fiable. La raó de la meva desconfiança cap aquest mètode és que aquest descarta completament l’opció de que el problema prové de la persona, argumentant que el problema sempre seran les relacions que l’individu té amb el seu entorn.

No dubto i veig molt clar que molts dels problemes que les persones desenvolupen provenen dels sistemes en que es troben. Vivim en una societat on, malauradament, molts dels valors fonamentals perquè hi hagi una convivència harmònica s’han perdut, com són el respecta i la compassió, i aquests han sigut substituïts per l’enveja i la malícia. D’aquesta manera, crec que ningú pot evitar tenir un component negatiu en el seu sistema.

Un clar exemple és el que ens va dir el propi professor durant la classe, una noia que pateix un trastorn alimentari.  N’estic segura que si una persona pateix una bulímia o una anorèxia és degut a que alguna cosa en el seu sistema no funciona. Pot haver estat la família que no li ha ensenyat una hàbits alimentaris sans, les amigues que li fan brometes amb les talles dels pantalons, la societat que imposa uns canons de bellesa impossibles, etc. D’acord, alguna cosa en el seu sistema falla, però com pot ser que la persona que desenvolupa els símptomes no tingui el problema? Com he dit en moltes de les pràctiques anteriors, cada persona és un món, hi la manera de viure i de conceptualitzar les coses són molt diferents depenen de la persona. Per tant, una persona pot no fer cas de les opinions del seu entorn i ser feliç i acceptar-se a si mateix tal i com és, i en canvi, una persona insegura li donarà molta importància als missatges negatius del seu entorn i acabarà desenvolupant un problema, en aquest cas, una bulímia o anorèxia. Amb aquest exemple vull donar a conèixer la meva creença de que no es pot simplificar el problema i dir que el problema no és de la persona, perquè al cap i a la fi, és la persona qui patiria i serà infeliç per culpa del problema.

Un altre punt d’aquesta teoria en que estic totalment en desacord és la seva postura de no voler saber perquè hi ha un problema. Crec que és molt important saber perquè es donen els esdeveniments, fent que sigui més fàcil poder solucionar el problema. Per exemple, si una persona té un trauma, és molt important arribar al “per què” del trauma, arribar a saber la procedència del problema, duent a terme, en aquest cas, una dessensibilització sistemàtica. Trobo que serà molt més dificultós solucionar un problema sense saber el per què s’ha donat.

La part més interessant i la que m’ha fet obrir més els ulls ha estat la part on, com a psicòlegs, haurem d’exercir les nostres aptituds i intentar solucionar el problema, on es donarà la iatrogènia. La intervenció que fa un psicòleg mai serà innòcua, tan pot solucionar el problema com agreujar-lo encara més o crear-ne de nous. Aquest fet la veritat es que em provoca molt de respecta i alhora em fa una mica de por. En un futur m’encantaria poder ajudar a la gent a solucionar els seus problemes, les seves fòbies, els seus complexes, etc. però em fa molta por el fet d’equivocar-me i que aquesta equivocació repercuteixi al meu pacient. Això em fa reflexionar i em fa veure que hem de ser molt conscient del que fem i del que deixem de fer, ja que com bé diu un proverbi àrab, “cadascú és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”.

Setena Pràctica: ACTITUDS ROGERIANES

Setena Pràctica: Actituds Rogerianes

Professor: Ernest Luz

Pràctica Individual

Introducció:

La última classe de l’any del professor Ernest tracta de les actituds Rogerianes. Seguint amb el tema exposat a la classe anterior, és a dir, la psicologia humanista, aquest cop en comptes de centrar-nos en el model de Maslow, ens fixarem en els models que postula Rogers, el creador d’aquest corrent psicològic juntament amb Maslow.

Carl Rogers revoluciona l’estudi científic del procés de la psicoteràpia introduint una càmera de video per gravar les actituds que tenen els seus pacients durant les seves teràpies.

Creu que hi ha tendència al creixement humà, a l’actualització. Exposa que no se li ha d’explicar a les persones com créixer, sino que han de poder disposar de les condicions idònies perquè el desenvolupament sigui bo. D’aquesta manera, Rogers centra la seva teoria en les condicions de relació òptimes perquè es produeixi el desenvolupament. Tanmateix, Rogers exposa que ens podem trobar en dos contextos de desenvolupament, els saludables, els quals són facilitadors de satisfer les nostres necessitats, i de insolubles, els quals no són gens afavoridors per nostre desenvolupament.

Rogers també ens parla que es donen condicions que faciliten el creixement humà a tothom: que la persona experimentés tres actituds bàsiques:

-          Acceptació Incondicional: Aquesta actitud es basa en acceptar a les persones pel que són, més enllà de la seva condició, raça, estudis, posició social, etc. En definitiva, acceptar-lo com a ésser humà, diferenciant el com és del que fa. Tanmateix, podem acceptar a una persona però posicionar-nos encontra del que fa, com pot ser un lladre, acceptem que roba però estem encontra de les seves activitats poc ètiques. És una mirada positiva cap a l’altre lliure de prejudicis. Rogers exposa que si una persona s’obra els altres i aquestes la jutgen i la deprecien, aquesta es podria convertir en una “persona presó”, la qual mai donaria a conèixer els seus sentiments els altres.

-          Comprensió empàtica: Consisteix en posar-nos en la pell de l’altre i viure el món des del punt de vista de l’altre, intentar entendre el seu món, els significats que dóna a les coses. Amb aquesta actitud, sento el que sent l’altre persona però és de l’altre, és a dir, ha de tenir la sensació que l’entenc.

-          Autenticitat: Sentir, pensar i actuar sense contradiccions transmeten coherència.

Reflexió entorn del documental “Pensant en els altres”

Amb l’objectiu de que veiéssim que les actituds rogerianes es poden portar a la pràctica, el professor ens va posar un video d’una programa titulat “Pensant en els altres” de TV3, del programa“60 Minuts”. Aquest documental gira entorn d’una escola infantil japonesa de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d’uns vull mil habitants, on sens ensenya la manera d’aprendre d’uns nens i com aquests reaccionen davant dels problemes que els angoixen.

Durant el documental es dóna a conèixer com el professor Toshiro Kanamori ensenya i educa als seus alumnes aplicant les actituds rogerianes. Kanamori fusiona la ensenyança amb la diversió i fa que els nens aprenguin passant-s’ho bé. Apart d’ensenyar matemàtiques, idiomes, etc. ell es dedica també ha ensenyar les actituds que han de mostrar els nenes davant dels esdeveniments que se’ls hi presentin. D’aquesta manera, el professor crea un vincle afectiu a la classe que fa que tots els nenes s’acceptin i es respectin, és a dir, una acceptació incondicional. El professor, amb molta cura i demostrant molta intel·ligència, fa que els nens vegin més enllà de les simples aparences i vegin com són de veritat les persones, acceptant-les tal i com són.

L’actitud que el professor fomenta més durant el transcurs del curs es la comprensió empàtica, és a dir, intentar entendre el món de l’altre, intentar comprendre el valor que li dóna a les coses. Entrant així dins d’aquest tema, durant el curs es donen conflictes entre els nens, com per exemple, quan uns quants nens critiquen a uns altres pel fet de que treuen males notes. El professor, al adonar-se d’aquest problema, el talla d’arrel i fa confessar indirectament al nen que ha propagat aquest rumor. D’aquesta manera, fa veure als nens que no poden jutjar a una persona simplement perquè no fa les coses com les fan ells i els obliga a posar-se a la pell dels altres per així veure que si això li fessin a ell es veuria atacat i jutjat injustament, provocant inseguretat i tristesa. Un cas clar de comprensió empàtica es pot veure quan, durant la classe, el professor castiga a un nen de la classe sense anar amb una “barca” que havien construït ells des de fa molt de temps perquè parlava en classe. Així doncs, tota la resta de la classe al veure que es produïa una injustícia, van sortir a la seva defensa i es van oferir a no anar-hi ningú si el nen castigat no podia. El professor, al veure la reacció dels altres nenes, sense cap mena de vacil·lació va deixar anar al nen a jugar amb la barca la qual tan havia anhelat durant el curs.

Un tema que desgraciadament es dóna molt en els nens d’aquesta crus, és la mort d’un ésser estimat, com són els pares, mares i avis. Durant el curs, a un nen se l’hi mor el pare i el professor li fa explicar, fent que una altre nena es posi a plorar al recordar la mort del seu pare quan ella encara només era un nadó. Aquesta reacció provoca que tothom es posi a la pell de la nena i el nen i intentin comprendre’ls, fent que a la classe es creï una harmonia i una comprensió entre tots els nens.

Personalment, crec realment en les actituds que postula Rogers, però sincerament, no les veig gens factibles. En el cas del video, els nens han après unes actituds per moure’s pel món, però sabran aquests nens afrontar aquest món? Desgraciadament vivim en un món capitalista que moltes vegades té més valor les coses materials que la riquesa “espiritual” d’una persona. Així doncs, els nens amb aquests valors inculcats “sobreviuran” en aquest món? El que s’hauria de fer perquè aquesta teoria de Rogers fos factible i es convertís en una realitat seria inculcar-la també als adults, a les generacions passades perquè aquestes la transmetin de generació en generació. Però la solució que expresso és, per no dir impossible, molt poc probable ja que el món no canviarà la seva manera de veure les coses fins que no canviem l’enveja i la discòrdia que ens rodeja per la generositat i la compassió. Però per desgràcia, una societat amb aquests valors és un projecte utòpic.

Sisena Pràctica: LES NECESSITATS HUMANES

Sisena Pràctica: Les Necessitats Humanes

Professor: Ernest Luz

Treballat realitzar amb la Maria Lara i la Paula Galán.

Introducció

La classe d’avui amb el professor Ernest Luz tracta sobre la psicologia humanista creada per Maslow i Rogers, considerada la tercera potència en la Psicologia. Tan Maslow com Rogers no estaven del tot d’acord amb la psicoanàlisi i el conductisme, ja que consideraven que aquestes dos disciplines excloïen comportaments que també formen part de la conducta humana.

Maslow postula un model diferent, un model de persona amb una tendència innata a realitzar-se de caire positiu. Creu que les persones tenim necessitats, definides com tot allò que si no es satisfà la persona es mor o emmalalteix, és a dir, necessitats autèntiques, com pot ser la gana o la son. Tanmateix, també existeixen necessitats falses que no són més que capricis, les quals hem de saber diferenciar de les vertaderament autèntiques. Maslow defensa una tendència al creixement, a l’autorealització, en canvi Rogers es decanta més per una tendència a l’auto-actualització.

Maslow explica que si l’ambient és capaç de donar-li les condicions per al creixement ens trobarem en un ambient soluble, tanmateix també ens podem trobar en ambients insolubles, on els sentirem jutjats. Per tan, hi ha ambients psicològicament/físicament/espiritualment favorables o insolubles. Tanmateix, el que pot ser una persona, l’essència, esta a dins de la persona. Un individu que pot satisfer les seves necessitats serà altruista, generós, afable, etc. En canvi quan les persones no es comporten així és fruit d’una insatisfacció de les necessitats.

Maslow és el creador de la piràmide motivacional de la psicologia humanista. Explica que si hem d’estudiar els homes ens hem de fixar en l’expressió humana en la seva màxima esplendor, les quals tenen una sèrie de característiques com l’optimisme, el sentit de l’humor, etc. Aquesta teoria de la motivació humana està estructurada jeràrquicament en cinc nivells:

-          Necessitats fisiològiques (respirar, menjar, dormir, etc.)

-          Necessitats de seguretat (sentir-se segur de la teva integritat física, de la teva feina, dels teus recursos, etc.)

-          Necessitats d’amor i pertinença (l’amistat, la família, la intimitat sexual, etc.)

-          Necessitats d’autoestima (sentiment de competència.)

-          Necessitats d’autorealització (el màxim del nostre potencial, moments puntuals de màxima felicitat, sentir-se bé amb el món.)

S’ha de tenir em compte que a vegades no es compleix aquest ordre, per exemple, una vaga de fam, on alimentar-se queda en segon terme després de la sensació de seguretat. També s’ha de valorar que per força hem de sentir la insatisfacció d’alguna de les necessitats.

Amb aquesta piràmide, Maslow exposa que si sabem com es fa per complir les necessitats, ho podem ensenyar.

Part Pràctica

Si ens comportem amb l’objectiu d’assolir necessitats:

a)      Comportaments constructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat)

b)      Comportaments destructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algú en sort perjudicat)

c)       Comportaments fallits (no s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica)

Analitza darrera dels símptomes les necessitats autèntiques no realitzades.

1.       Necessitats fisiològiques:

Ens trobem davant d’una noia que pateix insomni:

-          Comportament Constructiu: La noia decideix assistir a teràpies on li recomanen solucions homeopàtiques.

-          Comportament Destructiu: La noia decideix automedicar-se fàrmacs que l’ajudaran a reduir la seva ansietat i eliminar l’insomni però a la llarga aquesta medicació li suposarà efectes secundaris, com pot ser la caiguda del cabell.

-          Comportament Fallit: Decideix consultar el tarot i li recomana fer exercici, prendre’s infusions, continuar pagant perquè el tarot li recomani més coses però no li serveixen de res.

2.       Necessitats de seguretat:

Ens trobem davant d’una mala relació des de fa molt de temps entre un pare i el seu fill:

-          Comportament Constructiu: Pare i fill es posen d’acord i assisteixen a una teràpia familiar que amb el temps aconseguirà que solucionin les seves diferències fent-li veure tan al pare com al fill que les seves diferències eren molt superficials.

-          Comportament Destructiu: El fill decideix anar-se’n per així trencar totes les relacions amb el pare i no tenir més problemes, però oblidant que amb el temps tan l’un com l’altre sofriran per la pèrdua de l’altre.

-          Comportament Fallit: Tan el pare com el fill parlen i intentant solucionar els seus problemes però no ho aconsegueixen, continuant així amb les seves diferències.

3.       Necessitats d’amor i pertinença:

Ens trobem davant d’una parella que te problemes conjugals:

-          Comportament Constructiu: la parella es posa d’acord i decideixen assistir a una teràpia amb una sexòloga per resoldre el problema que tenen, que en aquest cas, és que la noia no es sent a gust amb ell i per tant, mai vol fer l’amor amb ell.

-          Comportament Destructiu: La noia es busca un amant amb qui descarregar tota la seva passió però seguir amb la seva parella i no dir-li res de la seva infidelitat.

-          Comportament Fallit: La noia no sap que fer i no veu cap altre remei que fingir amb ell, igualment que no estigui a gust fent el que fa.

4.       Necessitats d’autoestima:

Ens trobem davant de dos amigues de tota la vida que s’han enfadat i no es parlen:

-          Comportament Constructiu: Les noies es posen d’acord i decideix quedar per parlar cara a cara i veure quins han estat els problemes que les han portat a aquesta situació, intentant reflexionar i ser tolerants l’una amb l’altre.

-          Comportament Destructiu: Les noies es posen d’acord i decideixen quedar i parlar sobre el conflicte, però no exposen les seves opinions sincerament fent que les dos es pensis que ho han  arreglat, però darrera criticar i ferir l’una a l’altre.

-          Comportament Fallit: Cap de les dos noies es posen d’acord i decideixen no tornar a parlar mai més l’una amb l’altre.

5.       Necessitats d’auto-realització:

És un home molt creatiu que presenta un projecte al seu cap molt car per a l’empresa però amb moltes possibilitats d’èxit:

-          Comportament constructiu: Es posa d’acord amb el cap i tots els seus integrants per retallar coses innecessàries del projecte per tal de no fer-lo tan costós i així poder realitzar-lo.

-          Comportament destructiu: No es posen d’acord i no retallen res del projecte deixant-lo com estava en un inici, provocant que per dur-lo a terme s’hagin de despatxar molts treballadors de l’empresa.

-          Comportament fallit: El cap no valora el projecte ni el té en compte pel simple fet que és molt costós i l’anul·la. 

Conclusió:

Reflexionant sobre els models que postula Maslow i comparant-lo amb els altres que hem fet durant el curs, per exemple la psicoanàlisi de Freud o el conductisme de Skinner, estic molt més d’acord amb l’humanisme que amb totes les altres disciplines. Trobo que aquesta corrent psicològica és una de les més lògiques juntament amb el conductisme, però a diferència d’aquesta, l’humanisme té en compte aspectes que el conductisme i altres exclouen de la conducta humana i que són molt rellevants. És el corrent psicològic amb el qual estic més d’acord perquè trobo lògic que considerem les necessitats humanes un aspecte bàsic en la conducta ja que si un individu aconsegueix assolir un determinat nombre de necessitats aquestes condicionaran el seu estat d’ànim i la seva forma de veure el món. És essencial complir necessitats ja que aquestes et donaran, en un major o menor grau, la felicitat i l’harmonia que cada individu necessita. Tanmateix s’ha de tenir en compte que cada individu és un món i que per tant aconseguir satisfer una necessitat dependrà de cada persona, ja que un subjecte pot preferir sentir-se segur amb la seva família i les seves amistats abans que sentir-se segur dels seus recursos i la seva integritat física.

Seguint amb aquest tema, trobo pràctic jerarquitzar les necessitats però trobo que no es pot fer tan a la lleugera. És a dir, com he dit abans, cada individu té les seves pròpies necessitats que poden ser molt diferents a les de les altres persones. Posem un exemple: Una persona que és asexual i no li transmet res és sexe segurament preferirà mil vegades sentir-se competent i realitzat que tenir complerta la seva necessitat “sexual”. Un altre exemple per veure més clar que no sempre les necessitats seguiran l’ordre establert en la piràmide de la motivació humana de Maslow és el cas d’un noi o una noia que pateix un trastorn alimentari com pot ser l’anorèxia. Una noia anorèxica no troba que sigui gens important satisfer les necessitats bàsiques com pot ser la d’alimentar-se, l’alimentació queda en un segon terme després de lo psicològic.

Maslow fa una clara diferència entre les necessitats autèntiques i les necessitats falses, afirmació amb la qual discrepo completament. D’acord que les necessitats bàsiques com respirar o menjar són autèntiques, però jo em formulo la pregunta: per què saber, per exemple, que formem part d’un grup és una necessitat autèntica i, en canvi, voler disposar de moltes propietats i de molta riquesa és una necessitat falsa? Com he dit abans, cada persona valorarà una necessitat subjectivament així que, per una persona ambiciosa, tenir molta riquesa la satisfarà més i li donarà la felicitat que tenir amics o família. Reflexionant entorn d’aquesta pregunta, el terme fals s’ha d’entendre com una necessitat superficial? Perquè la persona que valori més la riquesa que a la seva família és una persona molt superficial, però això no vol dir que no hagi aconseguit assolir una necessitat essencial que per ella sí que serà autèntica. Per tant, una necessitat serà autèntica o simplement serà un caprici depenen com ho valori la persona en qüestió.

Trobo que és massa “atrevit” classificar els comportaments com a constructius, destructius o fallits ja que cada persona considerà el comportament de diferent manera. Amb aquesta tema entre el tema de l’ètica, la qual trobo que és essencial per entendre a cada persona. L’ètica condicionarà el comportament de cada persona i serà la que farà créixer a aquesta. Personalment, trobo que l’ètica és un terme amb un significat únic i que tothom coneix, però tanmateix hi ha molta gent que no sap interioritzar el concepte. L’ètica, en el meu cas, em farà decidir com actuar en una determinada situació i fent el que em diu l’ètica, és a dir, el que jo trobo correcta, em sentiré millor i realitzada com a persona. Per entendre bé el que estic explicant exposaré un exemple que crec que és entenedor: Una persona es troba en una botiga i la dependenta no es troba en ella en aquest moment, donant lloc a que es pugui cometre un robatori de qualsevol objecte de la botiga. Aquí l’ètica entrarà en joc i et farà decidir què fer o què no fer, com actuar.

En conclusió, estic d’acord amb el model que postula la psicologia humanista, més en concret, el model que postula Maslow, però com he dit durant la meva reflexió, el compliment de les necessitats dependrà completament de les persones ja que aquestes necessitats, al ser complides, suposaran un major o menor grau de satisfacció per a la persona, la felicitat que cada persona anhela.

Cinquena Pràctica: PEL·LÍCULA "FREUD: PASIÓN SECRETA"

Cinquena Pràctica: Pel·lícula “Fred: Pasión Secreta”

Professor: Ernest Luz

Pràctica individual

Introducció

El dilluns passat el professor Ernest ens va passar una pel·lícula a classe titulada “Freud: Pasión Secreta”, dirigida pel director John Huston l’any 1962. És una pel·lícula pseudo-biogràfica que descriu a partir de 1885 cinc anys de la vida del psicòleg Sigmund Freud.  

La pel·lícula narra els avanços i els entrebancs que va patir Freud per desenvolupar plenament les seves teories. El film comença descrivint a Freud com un seguidor de Meynerd, el qual assegura que la histèria no existeix sinó que les pacients “histèriques” enganyen i fingeixen els símptomes. En canvi, Freud discrepa i diu que no fingeixen, fet que el portarà a abandonar les ensenyances de Meynerd i anar-se’n a investigar fora.

Després d’aquesta “separació” amb Meynert, Freud assisteix a classes de Charcot, on exposa que la histèria és només mental, que no és un lesió, sinó que és un trauma. A la pel·lícula s’exposen dos tipus de pacients, una dona que no pot caminar i un home que pateix tremolors per tot el cos. A través de la hipnosis, Charcot els indueix a un estat mental on ell els pot controlar i fer que, en aquest cas, la dona pugui caminar i l’home deixi de tremolar. Quan el pacient està sotmès a la hipnosis no recorda res i es pot induir a un estat mental similar al que va crear el trauma, on es podran donar a conèixer els símptomes, els quals són el resultat de les idees del cervell, és a dir, no l’origen orgànic. Com exposa Charcot, la hipnosis ajuda a entendre el trauma, però no a curar-lo.

A partir d’aquest fet, Freud coneix a Breuer, personatge que comparteix les mateixes idees que Freud. Breuer creu que el trauma és degut a una emoció reprimida i que per curar-ho s’ha d’aïllar el record patogen. Una pacient molt rellevant a la pel·lícula és una pacient histèrica de Breuer anomenada Cecile, la qual farà que Freud també s’interessi pel seu cas.

Durant tota la pel·lícula s’exposen molts tipus de mecanismes de defensa, però la pel·lícula gira entorn i es concentra molt en un pacient de Freud que pateix el Complex d’Edip. Aquest complex consisteix en que el nen s’enamora de la mare i veu al pare com un competidor. El nen te por que el pare descobreixi els sentiments que te envers la mare i que aquest el capi. Segons Freud per superar-ho s’ha d’identificar amb el pare.

El pacient que pateix aquest complex és Carl Von Schlosser, fill d’un militar retirat. Freud no sospità de res ja que els símptomes que manifestava aquest pacient eren molt semblants als de la resta, però més endavant, Freud sotmet a Schlosser a la hipnosis ignorant el que descobriria. A través de la hipnosis Carl Von Schlosser va rebel·lar l’odi que sentia cap al seu pare igualment que tingues el seu uniforme de militar en un maniquí, que durant la hipnosis es va donar a conèixer que el maniquí era d’una figura femenina la qual representava la seva mare, la qual el pacient la va començar a abraçar i a petonejar.

Freud va quedar impactat amb el seu descobriment i no va estar preparat per assumir-ho, despertant al pacient de la hipnosis i fent que aquest no recordes res del que havia passat. Seguidament va fer que ingressessin al seu pacient en una institució psiquiàtrica.

Més endavant durant la pel·lícula es dóna una escena molt irreal i exagerada ja que esta representant un somni de Freud. El somni estava relacionat amb el seu pacient Schlosser, el qual es trobava lligat amb Freud amb una corda. El pacient tirava de corda dirigint-se a una figura d’una dona, la qual va començar a petonejar i acariciar. Freud horroritzar veient tal escena començà a tirar la corda cap a ell, quan de cop i volta Schlosser es tirà al vuit. Freud per tal de no caure al buit seguit d’ell, va intentar tallar la corda en un intent fallit, ja que no ho aconseguí i caigué al buit seguidament del seu pacient. Sortosament, Freud es va despertar i es va donar conte de que era un somni.

Amb aquest somni, Freud va quedar molt traumatitzat pel problema del seu pacient i va arribar a plantejar-se deixar la psicologia per posar tots els seus esforços en la neurologia, però gràcies a Meynerd, el qual es trobava en un estat crític per culpa d’un infart, el va animar a seguir els seus estudis de la histèria.

Més endavant, Freud descobrí que el seu antic pacient Schlosser va morir en el manicomi on el van ingressar per culpa d’una pneumònia, però igualment es va sentir culpable per la seva mort.  

Complex d’Edip

Per entendre millor el Complex d’Edip us exposaré el mite que explica aquest complexe. La llegenda va inspirar a Sigmund Freud la seva teoria del complex d'Edip sobre el desenvolupament de la personalitat. Aquest complex planteja la idea de que durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals) aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar al pare ja que aquest té a la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar al pare. Aquest conflicte resolgué mitjançant la identificació, on el nen adopta característiques del pare.

Edip fou un heroi de la mitologia grec fill de Laios i Locasta. Sense saber-ho matà al seu pare i contragué matrimoni amb la seva mare.

Abans de casar-se, Laios i Locasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que "el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare". Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya. Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va adoptar.

Aviat Edip va destacar per la seva força extraordinària i la seva intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Edip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest li contestà una frase enigmàtica que desencadenà la tragèdia: "No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare". Commogut per aquestes paraules, Edip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria originària.

Edip marxà de Delfos a l'aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell, de mala manera li exigí que surtis del camí perquè pugui passar ell i el seu carro. Després d'una disputa Edip matà a aquell home, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així es compleix la primera part de l'oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l'Esfinx assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l'entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li'n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Locasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d'aquesta lacra que s'enduia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre. Edip va poder respondre sense cap dificultat a la pregunta de l’Esfinx provocant que es suïcides.

Així fou com Edip esdevingué rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho tingueren dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene. Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. Èdip envià a Creont a Delfos per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Aquest contestà que la pesta no cessaria fins que sigui castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Edip empren aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Polibi li confessà que el va recollir d'infant i el servent de Laios resultà ser el mateix, Forbas, el pastor que el va abandonar. D'aquesta manera Èdip descobrí que el seu destí s'havia acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d'ell mateix per evitar-ho: matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l'incest comès, es suïcidà penjant-se, mentre que Èdip es tregué els ulls amb la punta d'una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.

Conclusió

La primera cosa que he de dir és que quan el professor Ernest ens va dir que faríem la pràctica entorn d’una pel·lícula de Freud vaig pensar que seria una pràctica a fer molt ràpida i molt fàcil. Però com gaire bé sempre passa amb les primeres impressions, anava totalment errada. He de dir que per fer aquesta pràctica he hagut de treballat tan o més que en les altres pràctiques. Creia que al ser una pel·lícula la pràctica no seria molt enriquidora perquè ens limitaríem a veure una pel·lícula entretinguda i ja esta. Però anava errada, ja que trobo que la pel·lícula que hem vist és molt enriquidora i que ens ha ensenyat fets de la vida de Freud que desconeixíem i ens ha borrat de la ment “llegendes” que havíem escoltat d’ell però que són totalment falses.

Després d’haver donat la meva opinió sobre la pel·lícula, formulo el dubte que m’ha passat per la ment tot el dia després d’haver fet aquesta pràctica: El Complex d’Edip o d’Electre es dóna a tots els nenes/es o en casos concrets?

Aquesta pregunta la formulo perquè hem treballat molt aquest complex, fins i tot l’hem treballat amb la doctora Sadurní durant les seves classes, però encara no m’ha quedat clar si el complex es dóna irremeiablement a tots els nens a l’etapa genital de la teoria de Freud del desenvolupament psicosexual o si és en casos concrets. Sincerament, jo no recordo haver sentit aquests sentiments envers al meu pare i haver vist a la meva mare com una rival. Potser això es deu a que jo era massa petita per adonar-me del que estava sentint, però no ho se del tot segur, per aquest motiu m’agradaria saber-ho.