Vuitena Pràctica: CAUSALITAT CIRCULAR

Vuitena Pràctica: Causalitat Circular

Professor: Ernest Luz

Pràctica grupal: Marta Gironella, Paula Llorens i Núria Lleal

Introducció

La vuitena pràctica duta a terme amb el professor Ernest va tractar sobre l’Enfocament Sistèmic.

Primerament, el professor ens va explicar sobre què tractava aquest concepte i la seva definició. L’ enfocament sistèmic és una teoria que prové d’altres disciplines que no són de la psicologia, són  la teoria general de sistemes i la cibernètica.

És un enfocament que trenca amb algunes de les idees bàsiques de perspectives anteriors, es diferencia d’enfocaments anteriors bàsics. Els enfocaments vists anteriorment es centren en un individu, el qual és el focus d’atenció. En l’enfocament sistèmic es centra en grups d’individus, en sistemes (conjunt de persones amb unes determinades relacions entre elles, hi ha experiències compartides, comparteixen lligams, vincles). Un aspecte fonamental que el diferencia de la resta és que considera que les persones no tenen ni són el problema, les dificultats que apareixen i que pot manifestar una persona en particular (trastorns) no són fruit d’un problema interior, sinó que aquesta dificultat és un indicador que les relacions dins d’un determinat sistema no són saludables. Milton Erickson, reconegut com la principal autoritat mundial en hipntoeràpia i psicoteràpia estratègia breu, fou una de les fonts d’inspiració de l’enfocament sistèmic.

Per exemple, en el conductisme radical la persona que tenia fòbia la tenia ella i se l’havia de tractar a ella, comportaments distorsionats que la persona té en individual, però en l’enfocament sistèmic no parlem d’individus, parlem de grup sempre. La persona no té el problema, el té el sistema, el que passa és que ha “d’explotar” per alguna banda i acaba “explotant” en les persones. Quan un sistema no acaba de funcionar es manifesta d’alguna manera en un individu.

Un altre element que diferencia aquest enfocament de la resta és el fet de que no considera que es puguin arribar a determinar les causes del comportament, no li interessa el per què de les coses perquè creu que la xarxa d’interrelacions entre el sistema és tan complexa que resulta en ocasions impossible determinar la causa del comportament de les persones. Per solucionar determinats esdeveniments no cal saber la causa.

Defensa un altre tipus de causalitat: LA CAUSALITAT CIRCULAR. Dins d’un sistema explica la formació i el manteniment de les dificultats dins del grup, no li interessa el “per què”, sinó el “COM”. Dedica temps a entendre com funciona el procés d’interaccions, quin tipus de relació té amb el seu entorn social. Creuen que pot haver desaparegut la causa, però això no vol dir que el comportament hagi desaparegut. Un clar exemple que explica aquest cas són els musulmans: actualment no mengen carn de porc perquè en l’antiguitat era font d’infeccions. Idea causalitat circular: Tot és causa i conseqüència. No cal conèixer les causes d’un determinat comportament per poder intervenir en aquell sistema.

Són les solucions que un intenta aplicar per solucionar el problema les que agreujaran o solucionaran el problema. En aquest cas, el psicòleg pot agreujar el problema o crear-ne de nous perquè entre dins del sistema convertint-se en un cercle viciós. Aquests efectes d’una intervenció s’anomena iatrogènia. Les intervencions del psicòleg no són mai innòcues ja que entra dins del sistema provocant efectes, tan positius com negatius, la intervenció o la no intervenció tenen efectes: tan important és el que fem que del que no fem. En definitiva, intervenen en les relaciones, NO en les persones.

Pràctica

La pràctica duta a terme amb la Marta Gironella i la Paula Llorens sobre l’Enfocament Sistemàtic tracta sobre reflexionar i plasmar dos tipus de relacions simètriques: la constructiva i la destructiva, i dos tipus de relacions complementàries: la constructiva i la destructiva.

En una relació simètrica diversos elements del sistema interactuen de forma semblant, i en una relació complementària diversos elements del sistema interactuen de forma diferent (rols diferents).

                                RELACIÓ SIMÈTRICA CONSTRUCTIVA

RELACIÓ SIMÈTRICA DESTRUCTIVA

RELACIÓ COMPLEMENTÀRIA CONSTRUCTIVA

RELACIÓ COMPLEMENTÀRIA DESTRUCTIVA

 

Reflexió:

És la primera vegada que sento parlar sobre l’enfocament sistèmic, i sincerament, trobo molt interessant aquesta teoria i trobo que pot ser factible en casos específics, però, com gairebé tot en aquesta vida, hi ha uns pros i uns contres.

Com he dit, trobo que és molt interessant i que pot ser un bon mètode per ajudar a les persones a superar les seves pròpies angoixes i problemes, però la base d’aquest mètode trobo que no és del tot fiable. La raó de la meva desconfiança cap aquest mètode és que aquest descarta completament l’opció de que el problema prové de la persona, argumentant que el problema sempre seran les relacions que l’individu té amb el seu entorn.

No dubto i veig molt clar que molts dels problemes que les persones desenvolupen provenen dels sistemes en que es troben. Vivim en una societat on, malauradament, molts dels valors fonamentals perquè hi hagi una convivència harmònica s’han perdut, com són el respecta i la compassió, i aquests han sigut substituïts per l’enveja i la malícia. D’aquesta manera, crec que ningú pot evitar tenir un component negatiu en el seu sistema.

Un clar exemple és el que ens va dir el propi professor durant la classe, una noia que pateix un trastorn alimentari.  N’estic segura que si una persona pateix una bulímia o una anorèxia és degut a que alguna cosa en el seu sistema no funciona. Pot haver estat la família que no li ha ensenyat una hàbits alimentaris sans, les amigues que li fan brometes amb les talles dels pantalons, la societat que imposa uns canons de bellesa impossibles, etc. D’acord, alguna cosa en el seu sistema falla, però com pot ser que la persona que desenvolupa els símptomes no tingui el problema? Com he dit en moltes de les pràctiques anteriors, cada persona és un món, hi la manera de viure i de conceptualitzar les coses són molt diferents depenen de la persona. Per tant, una persona pot no fer cas de les opinions del seu entorn i ser feliç i acceptar-se a si mateix tal i com és, i en canvi, una persona insegura li donarà molta importància als missatges negatius del seu entorn i acabarà desenvolupant un problema, en aquest cas, una bulímia o anorèxia. Amb aquest exemple vull donar a conèixer la meva creença de que no es pot simplificar el problema i dir que el problema no és de la persona, perquè al cap i a la fi, és la persona qui patiria i serà infeliç per culpa del problema.

Un altre punt d’aquesta teoria en que estic totalment en desacord és la seva postura de no voler saber perquè hi ha un problema. Crec que és molt important saber perquè es donen els esdeveniments, fent que sigui més fàcil poder solucionar el problema. Per exemple, si una persona té un trauma, és molt important arribar al “per què” del trauma, arribar a saber la procedència del problema, duent a terme, en aquest cas, una dessensibilització sistemàtica. Trobo que serà molt més dificultós solucionar un problema sense saber el per què s’ha donat.

La part més interessant i la que m’ha fet obrir més els ulls ha estat la part on, com a psicòlegs, haurem d’exercir les nostres aptituds i intentar solucionar el problema, on es donarà la iatrogènia. La intervenció que fa un psicòleg mai serà innòcua, tan pot solucionar el problema com agreujar-lo encara més o crear-ne de nous. Aquest fet la veritat es que em provoca molt de respecta i alhora em fa una mica de por. En un futur m’encantaria poder ajudar a la gent a solucionar els seus problemes, les seves fòbies, els seus complexes, etc. però em fa molta por el fet d’equivocar-me i que aquesta equivocació repercuteixi al meu pacient. Això em fa reflexionar i em fa veure que hem de ser molt conscient del que fem i del que deixem de fer, ja que com bé diu un proverbi àrab, “cadascú és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”.